Educació compartida

Avui, al Diario de Mallorca, na Mª Antònia Gomila, Coordinadora del projecte de dinamització de COAPA, contesta una carta de la directora de l’IES Damià Huguet, en relació als papers dels pares i les mares en l’educació dels infants i en relació a la participació de les APIMAs als centres. Un tema que m’ha semblat tan interessant que he posat les dues cartes aquí, primer la de la directora de l’IES i després la resposta de COAPA. Val la pena seguir llegint …

L´educació, una responsabilitat compartida

ANTÒNIA SERRA CAPÓ (*) Poca gent, llevat que en formi part, sap com funcionen els centres educatius. Malgrat això, quan parlam d´educació, tothom vol dir la seva. Mentrestant cada vegada és menor el reconeixement cap als professors i cada vegada són més freqüents els atacs i descrèdits que hem de patir. Paral·lelament els resultats acadèmics a la nostra comunitat són dolents i sovint se´ns assenyala com a únics responsables. Però és així?
Els docents possiblement mai no havíem estat tan preparats com en aquests moments. El professor feia classes de la seva especialitat i punt. Ara ens exigeixen fer la nostra matèria atenent la diversitat, sense deixar de banda el currículum, les programacions, les unitats didàctiques, els criteris d´avaluació i les competències bàsiques. Hem de ser experts en pedagogia, dominar noves tecnologies i formar-nos contínuament.
Els equips directius (professors que fan de directius sense ser-ho, amb poc reconeixement i gens d´autonomia) cada cop tenim més atribucions: planificar, organitzar i coordinar el funcionament del centre, alumnes, departaments, tutors i professors, avaluar-los i fer propostes de millora; afavorir el traspàs de primària a secundària; conèixer i aplicar la normativa; resoldre problemes de disciplina sovint al·lucinants, vetllar per la convivència, encarregar-nos de les instal·lacions i intentar que els nostres resultats millorin. Fer informes de cada cosa i consultar els inspectors.
Els equips d´orientació han d´ajudar a detectar els alumnes amb problemes i intentar que rebin el major suport possible. Tenim alumnes d´integració, de compensatòria, de PQPI, nouvinguts, bons estudiants, poc feiners, absentistes, molt treballadors que s´han d´esforçar molt, desmotivats que han d´estar al nostre centre fins als setze anys… I a tots hem d´intentar guiar-los per veure què faran en acabar l´institut.
Cada centre enfronta aquests reptes el millor que sap. Cream coordinacions: d´ecocentre, d´extraescolars, de convivència, de salut, d´acollida, de TIC, d´audiovisuals, de biblioteca…; tenim pàgina web; entram al sistema de qualitat; ens coordinam amb agents externs (centres de salut, serveis socials…); participam de programes diversos: ALTER, PROA, diversificació curricular, commenius, seccions europees…; organitzam reunions amb famílies i feim publicacions per orientar-les; dotam de material informàtic les aules per poder tirar endavant amb la web 2.0…
Feim tot això, i encara que els resultats es mantinguin o millorin, cada any notam que les coses van una mica pitjor. Com ho enfrontam? Ens reunim, en parlam, revisam els resultats, modificam les programacions, intentam coordinar-nos encara més, refeim criteris per elaborar grups, intentam reduir les ratios, feim informes, donam més hores de suport…
Tal vegada la solució del problema no es troba només en les nostres mans. Si volem millorar no podrem si no és per mitjà d´un esforç col·lectiu. Cal implicar l´administració educativa, les famílies i sobretot l´alumnat. L´administració educativa, perquè és qui ens pot donar les eines (de normativa, de professorat, de recursos i d´infraestructures), dins el marc d´una autonomia real de centre, per poder reduir les ratios, atendre la diversitat, distribuir l´alumnat i engegar projectes de millora. Les famílies, els alumnes i els seus pares, perquè són la finalitat de la nostra feina, els beneficiats dels triomfs i els perjudicats dels fracassos. Però, s´impliquen les famílies en l´educació dels seus fills?
Quan els nins són petits les famílies participen més, però quan van creixent es van despreocupant (són més actives les APIMAS de Primària que les de Secundària, hi ha més pares a les reunions de 1r d´ESO que a les de 4t). A aquest fet hi afegim que molts d´adolescents no estan acostumats a esforçar-se per aconseguir res, tenen molt més del que desitgen i sovint no tenen cap motivació, els estudis no són un repte i les metes que volen aconseguir gens precises. Els seus referents es troben molt lluny de les aules, de l´estudi i de l´esforç.
Sabem que si no comptam amb l´ajuda dels pares, poca cosa podem fer. Malauradament les famílies que es preocupen dels seus fills i s´impliquen d´una manera directa en la seva educació no són totes. D´altres pares, la majoria?, pensen que l´educació dels seus fills és cosa de l´escola i no els exigeixen gaire cosa, simplement els deixen fer. Alguns d´aquests, no gaires, si els resultats no són els esperats tiren pilotes fora: els professors no tenen empatia, són dolents, suspenen molt. Ens trobam alguns alumnes que han arribat a 4t (l´últim curs de l´ESO) sense esforçar-se, amb notes molt baixes, amb hàbits de treball i d´estudi inadequats. Intentam orientar-los el millor possible i els explicam que al batxillerat el nivell d´exigència és més gran i que no valen excuses, que s´ha de seguir el ritme. Si els resultats no són bons i no els dius el que volen sentir, s´enfaden i ens diuen que els desmotivam i acabam amb els seus somnis d´estudiar. No es demanen si els seus fills fan tot el que poden: estudien cada dia, s´esforcen i se sacrifiquen? La culpa és dels professors, de l´institut, de l´inspector. I la seva responsabilitat?

No voldríem que aquestes paraules s´entenguessin com una crítica als pares, no és el nostre objectiu. L´ideal seria que els pares vinguessin més als instituts, s´entrevistassin amb tutors, professors, orientadors, ens diguessin què no veuen bé i què podem fer per millorar, que entenguessin la formació dels seus fills com una responsabilitat compartida. N´hi ha que ho fan, i n´estam ben satisfets.

(*) Directora de l´IES Damià Huguet, en representació de l´equip directiu d´aquest centre

Resposta

L´educació compartida

Mª ANTÒNIA GOMILA (*) El títol de l´article de la directora de l´IES Damià Huguet, la senyora Antònia Serra, titulat “L´educació, una responsabilitat compartida” del passat dissabte és del més adequat. L´educació és una responsabilitat compartida de famílies, mestres, directors, administracions educatives i si mos hi posam, també tota la comunitat. Però la tasca no és gens fàcil… ni per uns, ni per altres. Els equips directius fan una feina sobrehumana tenint en compte que no han estudiat per ser gestors ni directius (com diu ella) sinó per ensenyar al·lots i al·lotes, i les administracions responsables tampoc els ofereixen gaire ajuda. La reivindicació de posar administratius que se n´encarreguin de la paperassa és del més necessari. Molt sovint, com diu ella, els professors acaben fent el papers de gestors, administratius, orientadors, psicòlegs, professors, treballadors socials…
És ben cert que la solució del problema que patim a les illes es troba en un esforç col·lectiu, en el que tots: la comunitat educativa al complet, s´hi ha d´implicar. La dificultat està en posar-se d´acord en el com, qui i fins on.
L´administració educativa és la que pot donar les eines, i asseure´s a discutir com utilitzar-les donant autonomia per prendre i aplicar les actuacions més adients per cada cas és cabdal, però aqui també hi entren els pares i mares i els alumnes. Una major autonomia del centre ha d´implicar una major democracia en els centres i això passa per donar també a les famílies major capacitat de participació en les decisions del centre.
Aqui és allà on les coses no estan tan clares. El diagnòstic de l´educació 7/2009 sobre educació secundària mostrava ben clar quina és l´actitud majoritària del professorat envers les famílies: no participen. Hi podriem estar molt d´acord. Des de les mateixes federacions d´apimas costa sang i fetge fer que les famílies participin. També les famílies tenen –cada vegada més– una major càrrega de feina en una educació dels seus fills, que s´ha tornat molt i molt complexe avui dia: estimular els infants, educar emocionalment, incitar a la lectura, ensenyar a saber utilitzar de forma correcta les TIC, a consumir de forma responsable, a veure la televisió amb els infants per aprendre a ser crítics… I tot això, havent de fogir d´amagat de la feina un momentet per poder dur el nin al metge, anar a una reunió del mestre (perquè clar, són el matí!), recollir el nin de l´escola…
No és la meva intenció “tornar la pilota” a la senyora Serra. Crec que té molta raó en el que diu. De la mateixa manera que els docents necessiten formació per ensenyar a aprendre, les famílies també en necessiten per ensenyar a educar, implicar-se i participar.
La participació en les apimas i en el centre dels seus fills és, en general, encara molt irregular i depèn molt de molts d´aspectes: nivell educatiu dels pares, tradició en la participació associativa i en la movilització, horaris laborals, etc.

Però, tal vegada els professionals de l´educació haurien de fer un poquet d´autocrítica i pensar: realment estic oferint les possibilitats a les famílies per a que participin? S´està incentivant l´interés i la participació de les famílies quan es convoquen reunions i consells escolars a hores en les que no hi poden anar? S´està incentivant la participació i la democràcia quan les famílies als consells escolars estan sempre en minoria? S´està incentivant la participació quan poques vegades el professorat assisteix a actes organitzats per les apimas? S´està incentivant la participació quan s´obstaculitza la comunicació entre les famílies retenint la correspondència de l´apima, no fent circular les informacions…? S´està incentivant la participació quan s´intenta carregar a les APIMAs la gestió d´àrees que no les corresponen i per les quals no sempre n´estan capacitades (extraescolars, matinera, menjadors…).
Efectivament, la participació disminueix molt amb l´edat dels infants (major a infantil, quasi inexistent a secundària), però no seria també un efecte de les relacions que es mantenen amb el professorat, que encara avui estan marcades per la desconfiança i el “com més lluny millor”? Tal vegada seria hora de que els equips directius i els docents –i també els sindicats i les administracions– es seguessen amb les famílies i associacions de pares i mares, no ja a discutir què volem, sinó a entendrer-mos i posar en marxa eines, iniciatives i estrategies que permetin arribar a actuacions concretes de forma conjunta. Els objectius del projecte de dinamització que està duent a terme COAPA, van en aquest sentit: treballar la formació i la participació de les famílies i ajudar-les a ser més actives tant en les apimas com en el centre com en la mateixa educació dels seus propis infants, però també treballar amb els docents i equips directius per a millorar la relació, canviar dinàmiques relacionals i de treball que permetin i facilitin aquesta participació activa dels pares en l´educació i en l´escola.

(*) Coordinadora del projecte de dinamització de COAPA