Diari de Balears - Cartes al director

Llibres de tex: un fals debat

Vivim a una societat que es regeix per la venda i la compra, on tothom vol treure benefici de la transacció. Es deixen així de banda les qüestions de fons, de tal manera que els debats se centren en si es millor per al meu negoci això o això altre, o de si serà una mesura més popular una opció o una altra, sense pensar en el sentit de l’objecte que es té entre mans. És el cas dels llibres de text. Aleshores, qui es planteja: són necessaris els llibres de text? Quin tipus d’ensenyament afavoreixen? És l’única formula per aprendre i educar avui en dia?Vivim immersos en la societat de la informació. Si ja al 1996 Fernando Hernández a un article titulat: «La necessitat de repensar el saber escolar (i la funció de l’escola) en temps de mudança, exposava que cada dia es guarden 20 milions de paraules d’informació tècnica, que s’ha produït més informació durant els 30 darrers anys que en els darrers 5.000, que més de 3.000 revistes es publiquen cada any a Estats Units i quasi 1.000 llibres es publiquen cada any a tot el món, que l’edició del cap de setmana del The New York Times conté més informació que aquella a la qual una persona podia accedir al llarg de tota la seva vida al segle XVII…

Això ens hauria de fer pensar que les possibilitats d’accés a la informació van més enllà del professorat i dels llibres de text.L’ensenyament educatiu d’avui en dia no va pel camí d’un saber fix, guardat i resguardat en llibres de text, ja que els canvis que es produeixen són constants i el nostre alumnat ha de poder accedir a fonts diverses, consultar-les, contrastar-les, interpretar-les, i relacionar-les críticament amb altres. O no volem que sigui un alumnat actiu, pensant, autònom, amb criteri propi que es pugui afrontar a les diferents situacions de la vida?

Els llibres de text aporten comoditat a professorat i alumnat, però sobre la comoditat no s’avança, s’avança sobre la recerca. Les editorials s’haurien de plantejar editar altres tipus de llibres, com també de materials diversos (imatges, posters, material informàtic…) necessaris per ajudar a la recerca i al tractament de la informació. Aquí podria estar el sentit del seu negoci. I el professorat hauria d’exposar a les famílies el perquè d’ensenyar i aprendre consultant diferents informacions, com també la necessitat que té l’escola d’anar adquirint aquests materials.Si l’ordinador cada cop més ens dóna la possibilitat d’accedir al món de la informació i ja substitueix el llapis i el bolígraf, obrim també el món dels llibres de text i repensem si són necessaris o no.

Catalina Sbert Rosselló. Mestra. Palma.

Bloc de Llorenç Valverde - Post publicat al Diari de Balears

Sobre els llibres de text

Començaré amb una confessió personal: jo vaig heretar els llibres de text de batxillerat del meu germà gran, cinc anys més vell. La veritat és que no n’estic gaire content, d’aquest episodi, i això que, en aquell temps, no estaven dissenyats per a escriure-hi damunt com ara, tot i que som perfectament conscient que per a l’economia familiar allò era un petit descans. I és que, entre d’altres menuderies, sovint em trobava amb edicions diferents de les dels meus companys i per ben conservats que estiguessin, no em podia treure de sobre aquella sensació d’emprar material gastat. No els guard aquests llibres, per sort, perquè tampoc no hi cabrien al bell mig de tot els que hi ha per casa. Per contra, sí que encara guardam els del meu fill i estic —estem— absolutament convençuts que els diners que hi van gastar possiblement siguin la millor i més lluïda inversió que hàgim pogut arribar a fer mai en les nostres vides, però la trista realitat és que s’han convertit en els primers candidats a ser descartats davant la manca d’espai que tenim. El fet és que per molt valor —sentimental— que tinguin, el seu contingut ha quedat desfasat i la seva utilitat és més que discutible. Aquesta és una de les característiques diferencials entre els llibres de text escolars i els altres llibres. Una característica que sovint s’oblida, especialment en moments com ara, en el qual un dels grans debats dels nostres dies, sembla ser si els llibres de text escolars han de ser gratuïts o no. He pogut llegir i escoltar opinions de tot color al respecte, però he trobat a faltar la que consider pregunta clau en aquest debat. Vagi per endavant, si hi ha d’haver llibres de text, millor que siguin gratuïts, però està clar que el llibre de text ha de seguir sent l’instrument essencial del sistema escolar? Dit altrament, i mirades les coses des dels grans reptes del nostre temps, segueixen essent un instrument clau per a l’aprenentatge? Per ventura, seria molt més eficaç fer-se una altra casta de preguntes si el que hom pretén és trobar solucions als greus problemes que té plantejats el sistema educatiu i, en particular, sembla que hi ha un acord generalitzat arreu que un d’aquests problemes és la pobra —per no dir nul·la— contribució de l’escola a corregir les diferències associades a la fractura digital, és a dir, la generada per la generalització de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació en tots els ordres de la vida.

La situació no és gaire diferent de la que va plantejar la generalització de la impremta. Abans de la impremta, ser analfabet o no era ben bé irrellevant, tanmateix hi havia poc on llegir. La impremta va generar una fractura entre els que sabien llegir i els que no. Temps després s’articula tot un sistema educatiu a l’entorn del producte emblemàtic d’aquesta tecnologia, el llibre, justament per combatre la divisòria que ell mateix havia creat. Per ventura, sigui arribada l’hora de preguntar-nos si no caldria ara fer el mateix. Possiblement un dels projectes tecnològics més emblemàtics per lluitar contra l’analfabetisme i la fractura digital —adreçat exclusivament a les zones del Planeta menys desenvolupades— sigui el impulsat per Seymour Papert, Nicholas Negroponte i d’altres membres del Massachussets Institute de Technology (MIT) conegut amb les sigles OLPC, acrònim anglès del nom i de l’objectiu final del projecte: «One Laptop Per Child» (Un portàtil per a cada nin), i que consisteix en la definició i construcció massiva de milions d’ordinadors portàtils, que han de costar menys de cent dòlars cada un. La idea és que els governs dels estats d’aquestes zones dotin cada un dels seus nins en edat escolar d’un d’aquests ordinadors i, d’aquesta manera, facilitar-ne l’escolarització amb els instruments propis dels temps i societat que ens ha tocat viure. La idea bàsica dels impulsors d’aquest projecte és clara i simple: si vàrem acabar per muntar tot un sistema educatiu a l’entorn del llibre per combatre la fractura que va suposar la popularització de l’escriptura gràcies a la millora de la tecnologia de la impremta; potser sigui arribada l’hora de plantejar la necessitat de fer el mateix per a la fractura digital, i l’OLPC seria un pas en la direcció correcta. Des d’aquesta perspectiva, potser quedaria més clar quin és el paper que podria tocar als llibres escolars, els quals segurament han de perdre el protagonisme central que tenen ara.

Ja sé que aquesta solució és només per als països menys desenvolupats, on no hi ha res i tot s’ha de començar del no-res. I que aquí la situació és diferent, però em pregunto si no seria convenient, a més d’avançar en el projecte de gratuïtat dels llibres escolars, començar a plantejar-nos de debò com ha de ser el sistema educatiu per donar resposta de debò als reptes de futur dels nostres escolars, el qual, en definitiva, és també el nostre futur. Retardar la resposta a aquesta pregunta, o no plantejar-la, significa retardar també trobar la solució. Pensin que aquests ordinadors —que servirien per a tot el procés d’escolarització, costaran ben bé el mateix que la subvenció oferida per la Conselleria: 100 euros (o dòlars, tant se val). I a tot això ha de quedar clar que només he parlat dels llibres de text. Els altres són figues d’un altre paner.