Avui dematí he passat amb el cotxe per davant l’escola cap a les 8:45, és a dir, faltava encara una mica per l’autèntica “hora punta”. Però ho semblava! He hagut de passar molt a poc a poc i fent esses. Els “encarregats” de que el carrer de Margalida Monlau estàs col·lapsat eren una senyora dins un cotxe verd i tres conductors d’autocar.

La senyora havia decidit aparcar en doble fila ben davant l’entrada principal de l’escola. Tenia els infants asseguts al darrera i semblava que feia comptes esperar a que obrissin les portes per deixar-los baixar i supòs que després esperar a que es fessin les 9 i, des de la seva posició “privilegiada”, vigilar que els alumnes entrassin a l’escola. No cal dir que els esmentats alumnes avui dematí han aprés una lliçó important: “el que s’aixeca dematí pixa allà on vol; és igual que el que facis perjudiqui als altres, si tu arribes el primer pots aparcar allà on vulguis”.

Els conductors dels autocars, per la seva banda, havien decidit que el seu deure era aparcar el més aprop possible del lloc on havien de recollir els passatgers que havien de dur d’excursió. Els esmentats passatgers, d’una mitjana d’edat propera als 70 anys, només havien de travessar el carrer per arribar als autocars aparcats en doble fila, però en contrapartida, per pujar a l’autocar havien d’acaramullar-se pel mig dels contenidors de fems. Un espectacle que he pogut veure bé perquè, com deia, he hagut de passar molt a poc a poc per no atropellar a cap escolar ni a cap excursionista.

Intentant entendre el que he vist, l’única explicació que hi he trobat ha estat que ni la senyora del cotxe verd ni cap dels tres conductors dels autocars hagin vist el carrer Plató completament buit de cotxes. No n’hi havia ni un de cotxe aparcat al carrer Plató! Hi haguessin pogut aparcar els tres autocars i una dotzena de cotxes verds amb senyores dedins …

… però clar, els excursionistes i els infants de la senyora del cotxe verd, haurien d’haver caminat 30 metres.

jordill